Diguem no – Raimon


Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món

Jo vinc d’un silenci


Muchos años, demasiados años, sin señas de identidad, exportando nuestros símbolos para convertirlos en parias de “lo nuestro”, haciendo de nuestra riqueza la mayor de nuestras pobrezas. Miedos, por no llamarlo desprecio, a lo distinto, al que piensa diferente. Demasiados años mirándonos el ombligo sin mirar a los ojos al compañero, al extraño, al “otro”. Demasiado tiempo sin una línea de horizonte que nos marque el camino para ser libres, para vivir.

Jo vinc d’un silenci (1975)
(Raimon)

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant.

Doble ración de música: Aspencat y 9 lágrimas


Bueno, hoy hablemos de dos grupos de música bastante desconocidos dentro del ambito nacional. Además son grupos con estilos musicales muy diferentes y a los que sigo desde hace poco tiempo.

ASPENCAT

Essència

Son un grupo de la zona norte de la provincia de Alicante (La Marina Alta). Llevan unos diez año en activo cantando en valenciano principalmente, aunque sus letras llegan a incluir también otros idiomas como el castellano o el francés. Es un grupo numeroso (creo que son diez componentes en total) y han conseguido abrirse un hueco dentro de la música que suena tanto en la Comunitat Valenciana como en Catalunya, donde han logrado numerosos premios y nominaciones.

Su estilo se mueve entre el ska, reagge y la música electrónica, con algo de rap y utilizando instrumentos, en ocasiones, muy alejados de estos ritmos como son trompetas o acordeones. Sus letras tienen un alto poder reivindicativo, político y social, donde llegan a realizar, incluso, ataques personales a distintos personajes de la vida pública.

Han grabado cuatro discos de estudio, siendo, a mi parecer, el último de ellos (Essència) una obra que les hace ascender muchos peldaños entre los grupos emergentes actuales. Todos sus discos son descargables de su página web de forma gratuita: http://aspencat.org/

https://www.youtube.com/watch?v=QHxXRRaN2dc

9 lágrimas

9 lágrimas

Estos 5 músicos forman una banda de rock alternativo, con una gran querencia al hard rock pero de una forma que integra buenas melodía. Cuenta con una voz y unas guitarras que suenan realmente potentes. Son zaragozanos, con lo que las comparaciones supongo que estarán a la orden del día, y han ganado el concurso Pop y Rock 2011, siendo finalistas al año siguiente.

Su música me recuerda a bastante  a la de Nickelback o Sober. A los primeros en algunas de sus guitarras y a los segundos en sus melodías y voz. No es que sean como ellos, para nada, son simples referencias que se me ocurren al oírlos, y hay que tener en cuenta que llevo muy poquito oyéndolos como para tener un concepto mucho mayor. Incluso podría añadir que tienen cierto parecido también con aquella vieja joya que eran El fantástico hombre bala de mediados de los 90 (el regreso no me ha convencido, de momento). Si podéis imaginar una mezcla de los tres creo que podríais haceros una buena idea de cómo suenan 9 lágrimas.

Podéis descargar sus discos en su página web: http://9lagrimas.com (maqueta inicial, primer disco “Eterna” y una maqueta en acústico), excepto su segundo disco “Tempus fugit“, que sí que podéis oír por Spotify.

https://www.youtube.com/watch?v=0jnY2-q2wL4

Quan caminàvem – Aspencat (Essència)


Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l’essència
A la meua terra hi ha una pluja d’estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d’amor bastíem la resistència.

Per camins d’horta sembrada avancem
Enyorem un temps que no s’ha viscut encara
Un passat de lluita accelerada
Assaig d’una esperança que camina fermament
I transforma aquest present

El Cabanyal que resisteix
Hui no tinc cap dubte, hui t’estime encara més
Hui vull fer l’amor de matinada
Hui voldria ser un gran deixeble d’Estellés
Veig murals a les parets

Saps que no vull glòria ni riqueses
No vull cartes de promeses enfonsades en el mar
Que no vull palaus ni vull princeses
No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l’essència
A la meua terra hi ha una pluja d’estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d’amor bastíem la resistència.

Fins un nou combat.

Quan l’Albufera ens sostenia
Una vela llatina navegava contra el vent
Amb la memòria empresonada
Els punys i les corbelles sobre sendes de paper
Creix la flor del taronger

Davant les torres de Serrans
El nostre amor serà la clau que obri tots els panys
Dels portals d’una València
On sona la freqüència del cor de Benimaclet
Amb Tereses i Bassets

Saps que no vull glòria ni riqueses
No vull cartes de promeses enfonsades en el mar
Que no vull palaus ni vull princeses
No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l’essència
A la meua terra hi ha una pluja d’estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d’amor bastíem la resistència.

Fins un nou combat.

Es difícil oblidar, les façanes d’aquell temps
I els amants que s’estimaven quan la por era el segell
I El futur d’aquells infants que miraven als estels
Il·lusions d’un gran present!

Tu i jo som rebels del temps i la distància
Alumnes de l’amor, amants de la insolència
Poetes d’esta nit, pintors del nostre llit
Les coses imposibles d’explicar d’aquesta ciència

Tu i jo som satèl·lits sense rumb en la galàxia,
d’amors impossibles som la paradoxa,
som pretèrits imperfets de la nostra història,
som aquell record inoblidable en la memòria

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l’essència
A la meua terra hi ha una pluja d’estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d’amor bastíem la resistència.

Fins un nou combat.

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l’essència
A la meua terra hi ha una pluja d’estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d’amor bastíem la resistència.