Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.No,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món
Muchos años, demasiados años, sin señas de identidad, exportando nuestros símbolos para convertirlos en parias de «lo nuestro», haciendo de nuestra riqueza la mayor de nuestras pobrezas. Miedos, por no llamarlo desprecio, a lo distinto, al que piensa diferente. Demasiados años mirándonos el ombligo sin mirar a los ojos al compañero, al extraño, al «otro». Demasiado tiempo sin una línea de horizonte que nos marque el camino para ser libres, para vivir.
Jo vinc d’un silenci (1975)
(Raimon)Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant.
Más allá de las Puertas de Tannhäuser 